La Prensa Barcelonesa

LES MALES HERBES #1

2009-12-21T02:31:00.000-08:00

Finalment hem aconseguit treure el 1er número de les Males Herbes. Per anar fent boca, la portada. L'editem en Ramon (Revista de Tractors) i jo, amb l'ajuda d'uns col·laboradors fantàstics. A veure com funcionarà la cosa. Aquests dies l'estem distribuïnt, ja anirem actualitzant el llistat de punts de venda. Barcelona: Llibreria Cap i Cua, C/ Torrent de l'Olla 99 (Gràcia) The Monster Museum, C/ Martinez de la rosa 38 (Gràcia) Laie CCCB, Carrer de Montalegre 5 (Centre) Llibreria Watergate, Plaça Vicenç Martorell 2 (Centre) La Central del Raval, C/ Elisabets 6 (Centre) Llibreria Documenta, C/ Cardenal Cassanyes 4 (centre) Llibreria Al peu de la lletra, C/ Calàbria 281 (Eixample) (Link: www.lesmalesherbes.blogspot.com)

FEOS, SUCIOS Y MALOS

2009-09-27T09:12:00.000-07:00

Ahir vaig veure una pel•lícula que m’havia deixat el meu amic Humphrey, cinèfil de capçalera. Es diu Feos, sucios y malos (Brutti sporchi e cattivi) i és de 1976. Dirigida per Ettore Scola, va guanyar la Palma d’or de Cannes en el seu any d’estrena.

La trama és tremenda: un patriarca que viu en una barraca a les afores de Roma amb tota la família, n’està d’ells fins els nassos. Posseïdor d’un mil•lió de lires, l’home viu amb l’ai al cor per por de ser robat per la seva família i defensa la seva modesta fortuna literalment a punta de pistola. Per si aquesta recança no fos prou, dins la barraca hi ha de conviure amb una dotzena de familiars, i aquesta proximitat propicia els abusos, el sexe prohibit i la violència de tot tipus.

La pel•lícula és una comèdia negríssima, salvatge fins a nivells mai vistos. Pallisses conjugals, pares abusant sexualment de les seves nores, fills que es travesteixen i prostitueixen per guanyar-se la vida, familiars emmetzinant-se els uns als altres… La llista d’atrocitats és inesgotable.

Hi ha qui diu que, passats els anys daurats del neorrealisme, amb tot allò de la dignificació –i denúncia- de les condicions de vida miserables dels “altres italians”, Ettore Scola va grabar un film del de tot passat de rosca. A Feos, sucios y malos també hi apareix gent pobra: “chabolistas” i delinqüents, però cap d’ells és bona persona o sembla tenir un revers humà. Al contrari, són tots una colla de fills de puta i de mesquins. No se’n salva cap. La mirada del director no pretén tranquilitzar la conciència d’aquells espectadors caritatius que es reconforten veient com els pobres, tot i ser-ho, són més feliços i més humans que els rics. Més aviat mostra com unes condicions de vida miserables rebaixen les persones al nivell de les bèsties.

CONCERTS PERQUE SÍ

2009-09-24T00:29:00.000-07:00

Estic ajudant al meu amic Mauri a muntar un petit cicle de concerts gratuïts al centre cívic de les Corts. La idea és fer-ne un cada mes, de bandes que comencin (i s'avinguin a tocar sense cobrar), sense preferències d'estils. La sala és petita, no hi caben més de cent persones, però l'arquitectura modernista del centre cívic fa que sembli el Palau de la Música. Impressiona, de debó!

Vam començar el passat 18 de setembre amb Les Philippes, i la cosa va anar la mar de bé. Ens feia una mica de por que no vingués ningú, però no va ser així. A més a més, Les Philippes van fer un bon concert i van donar un recital de simpatia, són bona gent! El meu amic Mauri i jo vam acabar molt satisfets.

Ara el proper serà el 16 d'octubre i el grup convidat seran Gúdar. Esperem que també sigui un gran concert!

www.myspace.com/concertsperquesi

(A dalt, una fotografia artística de Les Philippes. Al concert van venir vestits de persones normals).

FACTORS DE RISC

2009-09-19T10:59:00.000-07:00

L'altre dia m'explicaven una cosa que va fer-me gràcia.

Es veu que a l'ambulatori d'una petita ciutat industrial del Vallès Oriental, les autoritats sanitàries locals van decidir començar amb la campanya de vacunacions contra la grip corrent, la de cada any. Segons diuen, en previsió de que en breu calgués fer-ho contra la “Grip A”, no fos cas que les campanyes de vacunació de les dues modalitats de grip coincidissin i l'ambulatori no donés abast.

La previsió i racionalitat organitzativa d'aquest ambulatori van menystenir, però, un petit detall: les vacunacions s'injectaven al costat mateix del mòdul on s'hi estaven les embarassades, factor de risc com tothom sap de la malaltia de moda aquesta temporada. En assabentar-se que, allà mateix -al seu costat!-, s'hi estava vacunant contra la grip uns vells, alçaren la veu i les mans contra metges i metgesses. La divertida confusió d'una vacunació contra la grip corrent amb la d'una vacunació contra la “grip A” va fer que moltes perdessin els papers. El desenllaç poden imaginar-lo: la policia va haver d'intervenir perque allò no acabés en una batalla campal entre ancians, penya en bata blanca i embarassades.

Amb la grip A ha passat un fenomen curiós: s'han ajuntat la sequera de noticies de cada estiu amb la tendència a l'alarmisme dels mitjans de comunicació. I el personal, que es mira els “partes” de la tele com qui va a missa, vivint terroritzat com mai per la nova Pesta Negra.

SOPARS D'ESTIU

2009-08-09T10:44:00.000-07:00

Tot just fa una setmana vaig acabar fent cerveses a aquest bar del Raval. Malgrat les aparences de la foto, el menaven una parella –matrimoni, crec- de marroquins d’allò més simpàtics. Es preparaven pel Ramadà, o l’estaven fent, els detalls no els recordo massa bé.

Hi havia un vell de color blanc fent un café amb llet tot sol i en silenci en una taula del fons. A mi va fer-me venir al cap en Herbert de la sèrie Family Guy, l’home de “te voy a dar una bofetada en el pene, jovencito”, però no sé ben bé perquè...

També hi havia un tipus que s’assemblava mala cosa a en Gaddafi, però que a l’hora de la veritat va mostrar-se com un mercader de bona pasta. La resta fèiem cerveses o fumàvem una pipa d’aquestes estranyes, tan tradicionals a l’altra riba del Mediterrani.

AL ADAMSON

2009-08-03T01:40:00.000-07:00

Hi ha una botiga que sovintejo molt a Creu Coberta on venen pel·lícules de segona mà a preus molt interessants. Una de les darreres adqusicions va ser Nurse Sherry / Black Vodoo (la pel·lícula té dos títols, potser un fos per la versió “cristiana” i l’altra per la versió nudie). L’havia dirigit un tal Al Adamson, i la portada era prometedora: una enfermera mamelluda tota tacada de sang.

Després, a casa, el visionat va ser insuportable. De debó. No hi passa res. Gairebé una hora mitja de pel·lícula que podria sintetitzar-se en quinze minuts de metratge, la resta és palla. A tall d’exemple, quan la càmara grava el recorregut sense incidents i de quatre minuts d’una ambulància fins a cotxeres, o de gent que camina i mira cap a tots costats sense que tampoc els passi res. La banda sonora és absolutament passada de rosca, com de pel·li de vampirs de la Universal (i estem parlant d’una pel·lícula dels setanta!), i dels efectes especials és millor no parlar-ne. No la mirin, és una porqueria absoluta sense cap gràcia, és pobra fins i tot a l’hora d’ensenyar tetes.

Després, però, sense explicar-me com algú tan inepte pel cinema com Al Adamson havia estat capaç de convèncer algú per a que li pagués la pel·lícula, vaig buscar-ne el seu currículum per internet. I voilà! Quin historial...

L’home s’ho havia pagat gairebé tot ell, filmant pel·lícules de sèrie Z sense cap pretensió artística, centrant-se sempre en els gèneres més comercials: terror, western, blaxplotaition, erotica, etc. Al final de la seva vida, cap els vuitanta, l’home va cansar-se d’això i va dedicar-se als negocis immobiliaris. No s’estranyin: la qüestió era –i sempre va ser-ho- fer calés, i com més millor.

Però el millor d’Al Adamson és la manera com va morir, més macabra que qualsevol de les seves pel·lícules, pròpia del més pertorbat dels contes d’Edgar Allan Poe. Després d’un parell de setmanes desaparegut, la policia va decidir entrar al seu domicili per veure si li havia passat res. Registraren la casa de dalt a baix, fins que finalment el trobaren enterrat dessota el yakuzzi que s’estava construïnt. Una trifulca de diners amb un manobre de mal caràcter, va saber-se després...

LA BANDA TRAPERA DEL RIO

2009-08-02T12:52:00.000-07:00

Ara ja fa vora d’un parell de mesos vaig anar de concerts a Cornellà. Eren les festes de segona pasqua, o les municipals, o unes d’altres agafades per la patilla, tant se val. Hi tocaven La Banda Trapera del Rio, que els entesos qualifiquen com la primera banda de punk d’Espanya (el seu primer disc és del ’77 o del ’78 i és tot brutor i rock’n’roll). Més de trenta anys després, els tios estan a tope i van tocar els clàssics de sempre: La regla, Barcelona ciutat podrida, Curriqui de barrio, etc., només que sonant més hevies que no pas punks, però ja ens va estar bé. Vaig anar-hi amb els amics Humphrey i l’Alberto, el primer dels quals té gràcia perquè treballa amb el baixista de la Trapera, un tal “Pujades” al qui des del moment en que va entrar a la banda van anomenar “Subidas”. El millor de tot però, va ser l’ambient. I alto! No perquè fos molt bo ni dolent, que tampoc; sinó perquè pel fet de tocar a la plaça del poble, el concert va congregar una heterogènia munió de punks, heavies, iaius, famílies amb nens, yuppies, catòlics esbravats i sudamericans amb cara de circumstàncies.

(Aquest era el cartell no oficial del concert, la referència als Sex Pistols i a la conilla mare també té gràcia).

TORNADA DE LES VACANCES

2009-07-31T07:32:00.000-07:00

Després de dues setmanes de vacances, tornar a casa és un descans. Suposo que soc del tipus rutinari, però lluny de casa enyorava totes les petites coses: els meus discos, les meves amistats, una nevera a la meva disposició! Aquest clip dels barcelonins "Los Negativos" expressa molt bé el meu estat d'ànim quan torno d'on sigui.

EL PRESIDENT DE LA COMUNITAT

2009-07-13T10:11:00.000-07:00

El veí del costat és un vell de rutines estables: quan fa bon temps li encanta sortir al balcó a mirar a veure què passa. Quan surto a regar les plantes o a mirar mosses i me’l trobo, cobert sempre amb una samarreta d’aquestes que en diuen “imperio”, ens saludem discretament amb gruny. Admiro aquestes coses de la gent gran, jo també m’hi passaria les tardes senceres, assegut a una terrassa, mirant com desfila la gent i fent safareig.

És un vell i és un senyor, d’aquests que durant el dia vesteixen sempre de pantalons de trajo i amb la camisa per dintre. I la seva senyora és rossa, i això a certes edats i latituds diu molt d’un cert estatus social. Ah! Abans que se’m oblidi: és també el president de la comunitat de veïns, això ho sabem des del primer mes.

És una experiència curiosa compartir un viatge d’ascensor amb ell. Té una mena de tic que ni en Quim Monzó, no pot estar-se de fer “hum” mentre és en silenci. I ho fa molt sovint i amb molta regularitat, més i tot que amb la que respira. A la meva senyora i a mi al principi se’ns escapava una mica el riure i evitàvem pujar a l’ascensor amb ell.

És un vell trist, però. Fa un parell d’anys el seu fill va marxar cap a Salou i ja no en va tornar, ni mai n’han sabut res més. Això va explicar-nos’ho la dona un dia al ascensor, tota trista, sense donar gaire més detalls.

EL TOUR DE FRANÇA

2009-07-09T01:37:00.000-07:00

Abans que res: m’agrada veure carreres ciclistes per la tele. Ho avanço per defensar-me de l’opinió popular majoritària que dicta que, en matèria d’esports, el ciclisme és el més avorrit de tots. Jo en guardo un record entranyable de la infantesa, d’aquelles tardes caluroses de mes de juliol, tancat a casa dels avis fent migdiades davant la televisió amb el Tour posat. I sempre ens despertàvem a l’últim quilòmetre, quan els crits del locutor pujaven de to, a punt per veure el desenllaç de cada etapa.

Fins aquí les babes, ara el català emprenyat. Saben quant s’ha de pagar a la organització del Tour per que l’etapa acabi a la teva ciutat? Uns quants mil·lions d’euros, més de dos i més de tres, sense comptar amb les despeses d’organització i de trànsit i de tot plegat. Però calia fer-ho, com la pel·lícula del Woody Allen: els estiuejants demanen aquestes coses. Venir a aquesta ciutat és com visitar un plató gegant de televisió, sempre hi passen coses!

SMILE #10

2009-07-08T10:07:00.000-07:00

Acaba de sortir el número 10 del fanzine SMILE, i no està gens malament pels quatre anys de vida que ja té.

Jo hi he col·laborat amb un article sobre l'escriptor pulp John Wyndham i amb un altre sobre el soulman Joe Tex, que un cop maquetats i acompanyats de fotos fan molt de goig de veure.

Es ven a Barcelona, Madrid, Granada i San Sebastià, però també es pot demanar a smilemagazine@gmail.com, són dos euros de res!

(La foto correspon a una imatge que dissortadament al final va haver de quedar-se fora d'aquest número).

EL PRÍNCIPE VALIENTE

2009-05-23T02:54:00.000-07:00

Aquesta setmana s’ha parlat de la possibilitat que donin el premi Príncep d’Astúries al Pep Guardiola, com a reconeixement per la magnífica temporada que l’home ha fet a la banqueta blaugrana. En Guardiola, en un gest d’humiltat, ha declarat que no es veu mereixedor d’aquest premi, que en la seva opinió hauria d’otorgar-se a esportistes de més llarga trajectòria i èxits.

Fent memòria d’altres anys, m’adono que aquest premi acaba donant-se sempre a esportistes famosos –Fernando Alonso, Schumacher, etc.-, i no pas tant a esportistes de mèrit. Perque entenc que té molt més mèrit guanyar una copa d’Europa amb un equip d'handbol o d’hoquei patins, on els salaris són gairebé amateurs, que no pas dedicar-se a fer carreres i acumular feixos de bitllets. Tant se li’n fot, a algú que guanya 30 mil·lions d’euros a l’any, si li donen el premi Príncep d’Astúries o no!

No serà que aquests premis estan més pensats per premiar –i publicitar, ja posats- el propi Príncep d’Astúries que no pas els premiats? El pare –i actual cap d’estat- ja ens l’hem menjat amb patates, no importa que fos el successor escollit per Franco. Hi ha qui diu que lo del Tejero va ser tot un muntatge per a legitimar la posició de Juan Carlos I “El Campechador”. Però i el príncep Felip, com ens l’encolomaran? Faran falta encara moltes entregues del premi Príncep d’Astúries, a cadascuna més previsible.

TÚ ANTES MOLABAS

2009-05-22T08:49:00.001-07:00

Ei, que consti que no tinc res en contra d'envellir i tal, al cap i a la fi és una cosa que ens tocarà a tots i tot això. Bé, potser no: un dia d'aquests us explicaré la meva hipòtesi segons la qual el Bill Gates i aquests ja haurien descobert com aturar l'envelliment però no ens ho diuen per poder seguir manant tota l'eternitat...

Bé, tornant per on anàvem, no és dolent fer-se gran. De fet, dissenteixo bastant amb la màxima rockera de "vive rápido y deja un cadáver bonito". Però una cosa és envellir i l'altra és acabar semblant una lesbiana vella. No és el mateix.

A partir de certa edat hauria d'estar prohibit per llei tenyir-se els cabells, com no fos amb "grecian". I aquesta espècie de barret, d'on dimonis l'ha tret, en Dylan? És que s'ha reconvertit en un esquiador sense sostre? No, no i cent vegades no. Com diu Bart Simpson a Homer:

"- Tú antes molabas.

- ¡Sigo molando!

- No tío. Te han cambiado."

LA COLMENA Camilo José Cela

2009-05-18T08:21:00.000-07:00

Avui he acabat de llegir-me’l, i val a dir que ha estat una sorpresa. M’esperava una prosa seriosa, més densa, més propera a la gravetat que es presuposa a un premi Nobel de literatura.

I, ep! Amb això no vull dir que no m’hagi agradat, al contrari! El que passa és que no esperava trobar-me amb un retrat de la prostitució madrilenya de la post-guerra d’aquestes característiques, tan per fer riure. Perque per La Colmena desfilen rameres de tots els tipus: víctimes, assassines, caritatives, adolescents; cadascuna d’elles amb la seva història i misèries. En la majoria dels casos, Cela sembla assenyalar-nos que moltes ho fan empeses per la misèria i la fam, però no exclou tampoc les que ho fan per plaer.

Com a retrat d’una època, La Colmena és cruel i tremendista, a estones cínica i tot. Els personatges que hi desfilen són miserables o bé idiotes, i ningú surt de pobre si no és empenyent els seus veïns a les vies. Malgrat narrar-ho tot en una impersonal tercera persona, Cela no aconsegueix desmarcar-se massa tampoc dels seus personatges: a estones sembla que se’n enfoti, a d’altres me’l imagino masturbant-se amb la mà lliure al temps que descriu allò que passa als cinemes quan s’hi fa la foscor.

Imagino que Cela degué de ser un tipus repelent. Hi ha maneres i maneres de descriure la misèria, i la seva em recorda a la de la parada dels monstres de la fira. Tan allunyada de l’humanisme del Candel de Donde la ciudad cambia su nombre!

PRESENTACIÓ LA ESCUELA MODERNA #5

2009-05-17T07:51:00.000-07:00

Ahir es presentava a l’Espai Jove de l’Eixample (Alí Bei amb Marina) el cinquè número del fanzine La Escuela Moderna, i va ser força divertit. Per una banda, els germans Amat (Kiko & Uri), editors de l’artefacte, el regalaven sense més a tots els assistents que el demanaven. Per l’altra, tres bandes d’aquí van tocar per celebrar-ho.

Pel que fa al fanzine en sí, podem dir que la llarga espera –més d’un any des del número 4- ha valgut la pena: més pàgines, i més quantitat d’allò que sempre han vingut regalant-nos, és a dir, cultura pop i subversió política, anarco-dandisme com diuen ells.

Pel que fa a la festa, les bandes van estar esplèndides. Biscuit i Meows en la seva línia: garatge i rock’n’roll a dojo i sense descans. I els debutants Els Trons (proposta catalana de “sixties punk”, paraules seves) van tocar a gran nivell, sobretot la seva versió del clàssic Ain’t No Miracle Worker.

http://www.laescuelamoderna.blogspot.com/

EL SÒNAR

2009-05-16T01:41:00.000-07:00

Algú recorda la història del vestit nou del emperador? Aquella que parla d’un governant tan ximple que, essent enganyat pel seu sastre, va sortir a desfilar despullat davant dels seus súbdits. Com que el sastre havia dit que el vestit era només visible per les persones intel·ligents, per por a semblar menys que la resta, ni l’emperador ni cap dels seus cortesans s’atreví a insinuar que tot era una farsa.

Amb el Sònar em passa una cosa semblant: per molt que m’ho disfressin de modernitat, jo no m’ho empasso. Des de quan un dj és un “artista”? Sius-plau, parlem d’algú que punxa música feta per altra gent, seria com dir que un conductor d’autobusos és un gran enginyer industrial. O allò de “música avançada”, què vol dir? A poc que es faci un petit esforç, es veurà que la música electrònica no és cosa nova ni recent; és més, les seves arrels s’enfonsen a la dècada dels seixanta, com la majoria de branques del rock actual. I quan es parla d’un “públic intel·ligent”? Va, home, va! Si dur pentinats estranys i barrets estrafolaris fa que se’t consideri una persona intel·ligent, llavors donem-li un Nobel a la Duquesa de Alba, que ja n’ha fet prous mèrits.

Trobo que l’electrònica és, tret de grans excepcions, música de ball i poc més, insuportable d’escoltar assegut en una cadira i sense anar drogat o begut. Música de rentadores, melodies de canvis de marxa. Que des de fa anys l’Ajuntament de Ciutat Aparador s’entesti en promocionar i afavorir el Sònar no m’estranya, però. És comprensible dins la seva política de promoció turística de la ciutat a l’exterior, compatible cent per cent amb l’etiqueta de falsa modernitat i capital de les aparences. I de tant repetirnos-ho, aquí ens ho acabem creient.

BIMBOLLES FREIXENET AL CAIRO

2009-05-14T11:49:00.000-07:00

Sovint he pensat que la fotografia és un art sobrevalorat. Em cansen el tòpic del fotògraf bohemi i les imatges d'estacions de tren en tonalitats sèpia, no puc fer-hi res. Considero que prendre una bona fotografia és tan senzill com fer-ne 10.000 i després escollir-ne la millor, i d'això fins i tot un ximpanzé n'és capaç. De fet, jo mateix he aconseguit bons resultats en un parell d'ocasions.

Però tampoc voldria sonar cínic; reconec que de tant en quant en veig alguna que m'impressiona sense saber ben bé perquè. És una sensació estranya: se'm queda la cara de ximple i penso en el no-res i en l'infinit el temps que calgui fins que algú m'apropa un pitet als morros per netejar-los ben nets.

ESTRELLA DAMM (I)

2009-05-13T08:34:00.000-07:00

Fa un temps, vaig llegir no sé on que una de les estratègies de publicitat i màrketing més utilitzades consistia en que cada marca projectés la imatge corresponent al seu poder de mercat. M’explico: les marques grans han de fer els anuncis d’una determinada manera, i les petites d’una altra.

Pel cas que ens toca, s’usava com exemple les estratègies publicitàries de Coca-cola, Pepsi i Fruitopia. Es deia que Coca-cola, líder absoluta del mercat de les coles, fa sempre la mena de publicitat que pertoca als líders: conservadora, tova i familiar (Papa Noël, ossos polars bevent cola, famílies de l’Opus en bicicleta, etc). Pepsi, en canvi, com a perseguidora immediata en vendes, s'anuncia d’una manera més “radical” i “alternativa” (Papa Noël tocant la guitarra, skaters, Undrop… us imaginareu per on vaig). El tercer en discòrdia opta sempre per una publicitat marciana, com si realment no estigués interessada en vendre, una mica de tornada de tot.

(continuarà...)

L'OKINAWA

2009-05-11T12:33:00.001-07:00

La primera vegada que el vam veure, vam entrar-hi una mica a l’aventura. “Sembla un bar de mariques de quaranta anys”, li vaig dir al meu amic A., essent aquesta apreciació més un alicient que no pas un impediment. Estava a la cantonada de Roses amb Joan Güell, i encara hi és.

Per dins és una capsa de sabates, de tan diminut. La decoració és molt femenina, plena de cucades d’aquelles que a mi ni fú ni fà, però que a la meva senyora li encanten. M’estic referint a detalls com ara senefes fetes amb botons a la paret, madelmans als prestatges o pastilles de sabó de mans contra el mal d’ull.

Els pros? De molt de pes, ultrapassen de llarg els contres. De fet, estem parlant d'un dels bars que més m'agraden de Ciutat Aparador! Uns preus d’allò més raonables, una cambrera que és un sol en quant a discreció i amabilitat i una certa flaire com de tresor inesperat, de petit secret.

Els contres? Sens dubte, els aguanta-barres. Gent que consumeix les seves hores en remull escoltant converses alienes. Mal assumpte si tenies pensat deixar-ho amb la parenta en aquest bar; ells hi seran quan vosaltres hi arribeu, desaprovant-ho tot amb els seus silencis i mirades de reüll.

COCKNEY REJECTS - Oi! Oi! Oi! (1997)

2009-05-10T01:35:00.000-07:00

Ellos fueron uno de los grupos señeros del Oi!, el hijo bastardo del punk que se largó de casa dando un portazo. Corría el año 1979 y los Cokney Rejects, influenciados por bandas como Sham 69 o Cock Sparrer, comenzaron a tocar temas que hablaban de su vida más cotidiana: peleas entre hooligans, la supervivencia en los barrios obreros de Londres, los himnos borrachuzos y esta clase de cosas que tanto gustan cuando se es un joven inglés de clase trabajadora.

Como la mayoría de bandas Oi! de su momento, los Cockney Rejects gozaron de una audiencia mayoritariamente skin y no se posicionaron políticamente. Ello provocó muchos problemas con los neonazis en sus conciertos, que los hermanos Jeff y Mick (cantante y guitarra) tuvieron que resolver por las malas, siendo como eran boxeadores amateurs.

Las canciones de este “grandes éxitos” son, la mayoría, bastante cafres, y en muchas parece que sobren incluso algunos minutos. Pero la rabia con que las cantan, lo primitivo de las guitarras y una batería que más que tocarla parece que la estén tirando por las escaleras añaden muchos puntos al grupo.

http://www.mediafire.com/?sharekey=77fd05702ec5c2beed24a2875c7fa58ea0fe774f5fc3362fb8eada0a1ae8665a

RIPLEY ESTÀ COM UN LLUM

2009-05-09T05:22:00.001-07:00

Ara ja ho sé. Ahir a la nit vaig tenir una il·luminació místico-conspiranoica!

Saben les pel·lícules d'Alien? Darrerament he estat veient-les de nou, la segona i la tercera, i he constatat que a totes la trama és sempre la mateixa.

L'oficial Ripley s'adona de que un monstre extraterrestre els va al darrere.
Avisa a la resta de personatges per que s'estiguin al tanto (a la primera pe·lícula es tracta de companys de tripulació, a la segona de soldats especialment entrenats, a la tercera de presos de trempera ràpida).
Tot i viure en un món on la gent viatja de planeta en planeta criogenitzada, ningú creu en extraterrestres depredadors i mai li fan cas.
L'alien aprofita la disbauxa per anar matant lentament a tots els personatges menys a Ripley, que a totes les entregues de la saga aconsegueix escapar al darrer moment. Ella és, quasi sempre, l'única supervivent.

I aquí ve el deliri, la reflexió idiota que va fer riure la meva parella i que a mi, ara, em fa reflexionar que potser la nostra vida sexual no sia prou satisfactòria si se'm venen aquestes coses al cap. Doncs, què passaria si l'alien realment no existís i fos tot una invenció de Ripley? I si fos ella la qui acaba matant sempre a tots els seus companys de pel·lícula sense saber-ho, confonent-los amb el monstre d'àcid a les venes?

Bé, mai ho sabrem. A cap de les pel·lícules semblen voler donar peu a aquesta possibilitat. Fa uns pocs anys es van posar de moda aquesta mena de finals al cinema, amb pel·lícules com El Sexto sentido de M. Night Shayamalan o Los Otros de l'Amenábar; potser la propera entrega d'alien s'apunti al carro. Mentre fem temps, jo seguiré buscant-li sentit a les paraules d'aquell savi illenc que deia "duc el dimoni dins jo"...

THE BOILER

2009-05-09T01:04:00.000-07:00

Darrerament les coses s'han accelerat al meu voltant, i sembla que hagi de córrer per poder mantenir-me on era abans.

La millor setmana que recordo del Barça, un assassinat a dos minuts de casa, un canvi de feina a quelcom radicalment diferent al que he vingut fent els darrers dos anys. Ni tan sols tinc temps d'actualitzar aquest bloc com caldria!

Aviam si avui, però, en comptes de córrer, puc descansar una mica ballant i engatant-me en aquesta festa.

SET, PARTIT I TEMPORADA

2009-05-03T07:16:00.000-07:00

S’ha dit que quan es juga un Barça-Madrid hi ha moltes coses en joc, molt més enllà del resultat esportiu. S’ha parlat de models territorials contraposats, de concepcions polítiques antagòniques, de les dues Espanyes jugant-s’ho tot en noranta minuts cada temporada. Una mica com els toros, però sense sang ni tanta caspa. S’han fet “estudis” que “demostren” que quan hi ha un govern socialista a Madrid les coses li van molt millor al Barça i viceversa amb el Madrid i els anys de dretes. Es diuen tantes coses…

PAÍS BÍBLIC

2009-05-01T02:59:00.000-07:00

Vivim en un país bíblic, i aquí no hi valen nacionalismes: tant se val que parlem de l’Espanya del publi-reporter Matias Prats com de la Catalunya del Cunill, en aquest sentit la cobertura de les notícies és la mateixa. Els encanta bombardejar-nos amb tragèdies descontrolades i contra les que res pot fer-s’hi. Talment com si parléssim d’un càstig diví, de les deu plagues d’Egipte. A la tardor acostumem a patir les notícies d’inundacions i pluges torrencials al llevant, a l’hivern la neu de mala fe que força el tancament de les carreteres, a l’estiu la sequera que buida els pantants.

D’altra banda, conjuntament amb el tradicional lot de preocupacions mediàtiques estacionals, els mitjans de desinformació s’han inventat nous dimonis per turmentar-nos. Ja sia el temible “Canvi Climàtic” (escortat dels seus lloctinents “Desgel dels pols” i “Pujada del nivell del mar”), o la més recent “grip porcina”, més tard dita “nova grip”, encara més tard dita “grip A”. No importa que el número de morts per culpa de la plaga hagi estat ridícul –a dia d’avui, deu morts a tot Mèxic-: de sobte totes les teles ens amenaçaven amb tancar els aereoports i deixar de comprar carn de porc. En aquest nou i apassionant debat de propostes ridícules Alemanya ha estat capdavantera, suggerint entre d’altres als seus ciutadans que no vinguéssin a Montmeló a veure la Fòrmula 1 per perill d’infecció. Passada la pluja de gripaus, ara toca la de llagostes.

THE MISUNDERSTOOD - Before the dream faded (1966)

2009-04-30T00:01:00.000-07:00

Este disco es, paradójicamente, muy de su época y avanzado a su tiempo. De su época por toda la carga hippie y antimilitarista de sus canciones; avanzado a su tiempo -y casi vanguardista- porque sus temas abren el camino a gente como Hendrix o los Pink Floyd de Syd Barret.

Formado por cinco californianos que emigraron a Londres para grabar sus canciones, estuvieron activos de 1965 a 1966, año en que los problemas con Inmigración y la llamada a filas para la guerra del Vietnam disolverían el grupo. Por aquel entonces The Misunderstood prometían y mucho: un jovencísimo John Peel -algunos dicen que su mánager durante ese periodo- no dudó en calificarlos como una de sus bandas favoritas.

Sin duda los dos pilares del grupo eran el guitarrista Glenn Ross Campbell y el cantante Rick Brown. El primero, responsable de estas melodías tan raras y anárquicas y muy aficionado a la técnica del rasgueo y la distorsión; el segundo por su estilo de cantar y por su muy bizarra vida, más propia de Sandokán que de un joven músico americano (tras desertar de la guerra del Vietnam, Brown se largó a Katmandú y se metió a monje budista durante muchos años, descubriendo entre otras cosas una mina de rubíes y congeniando con el primer batería de la Velvet Underground, que vivía en el Nepal hartándose a porros).

En este disco las mejores canciones son las de la primera mitad, pura locura y deformación lisérgica, el eslabón perdido entre el salvaje guitarreo del garaje y la experimentación psicodélica. La segunda mitad no está mal, pero en mi opinión es menos original: se trata en su mayoría de versiones distorsionadas de viejos temas de blues. Quizás ésta segunda parte fuera la que les valiese el apodo de “los Yardbirds americanos”, aunque en ella brille menos el talento de los cinco músicos.

Descàrrega: http://www.mediafire.com/?wt2vvtzi0fz

(Aquesta ressenya vaig escriure-la pel blog http://elritual-wildparty.blogspot.com/, que està de puta mare).

¡PIM PAM PUM!

2009-04-29T00:01:00.000-07:00

I ara, una petita anècdota succeïda ahir a una ciutat de l'àrea metropolitana de Ciutat Aparador:

"I diu que un professor de música de primer d'ESO, va i fa fora de l'aula un alumne que no el deixava fer classe. En aquestes que el nen s'enfada, i quan arriba a casa, li diu al seu pare que el professor l'ha empès i agredit, a més d'insultar-lo. El progenitor, tot prenent-se el seu temps per reflexionar quina és la resposta més adient per donar al seu fill, decideix finalment acompanyar-lo a l'escola, tot just a l'hora en què tanca i es buida d'alumnes i professors. Quan el pare veu el professor de música, s'hi encamina tot decidit i li clava un parell de mastegots a la cara que el deixen assegut. Tot, davant mateix de la criatura que, hores abans, havia estat expulsada de classe i que ara no desaprofita l'oportunitat per amenaçar el professor tot dient-li: "Doncs això no és res; ja veuràs quan t'enganxi el meu germà!"

Si féssim un exercici d'abstracció, aquesta parella de pare i fill funcionarien a les mil meravelles com a gang mafiós: ja saben, l'escanyolit pèrfid que ho planifica tot, escortat sempre per l'orangutà amb retard que compleix ordres sense ni tan sols plantejar-se-les. El problema és que no estem parlant de cap pel·lícula ni novel·la negra, sinó de fets consumats.

BARCELONA DIU QUE ÉS UNA MARCA

2009-04-28T08:13:00.000-07:00

"Abans era una ciutat. Ara diu l'ajuntament que Barcelona és una marca i anuncia tot d'iniciatives per a reforçar aquesta nova etapa de la que havia estat Barcino. L'anunci d'allò que volen que siga el domini .bcn és, doncs, màrqueting i fum de funcionari pagat per tots nosaltres. Mentrestant, Mango, Custo, Bissé o Estrella Damm acorden amb Hereu que tenen el dret de fer servir la paraula 'Barcelona' amb finalitats comercials, Woody Allen cobra pel seu espot i a poc a poc la ciutat que era va desapareixent engolida pel mercantilisme i convertida en un parc temàtic. De marca, això sí, de marca.

Des de l'ajuntament defensen la 'intervenció' municipal en la definició de la desitjada marca 'Barcelona' i diuen que no és mercantilisme. Però bé que fan els acords amb un tipus d'empreses ben determinat i procuren que ningú no puga servir-se del nom de la ciutat d'una manera que, a ells, no els agrade. Ells decideixen que Mango o Custo poden dir-se Barcelona. No tinc res contra aquests dos, però, a mi, em cauen millor els de Partisano, o la botiga de la ronda de Sant Pau on em compre les jaquetes. I supose que deuen tenir tant de dret a fer servir aquest nom com aquells, no?

Fa molts anys els de l'Ajuntament de Barcelona van pledejar contra una gent que havia tingut la vista de reservar, abans que no ells, el domini barcelona.com. Ignore els detalls finals de la cosa, però el fet és que barcelona.com continua adreçant a una empresa i no pas a la Casa Gran, malgrat el plet, l'origen i la teoria del qual era que Barcelona eren ells i que, per tant, solament ells podien decidir què i qui és Barcelona.

Al final, el problema és aquest. Exactament aquest. La marca són ells. Però la ciutat, no, i hi ha ciutat dellà la marca, i malgrat la marca."

(Vicent Partal, Vilaweb 24/10/2008)

LINDO SONHO DELIRANTE (1968)

2009-04-28T00:27:00.001-07:00

Sembla ser que entre els col·leccionistes i afeccionats a la música dels seixanta hi ha una especial debilitat per tot allò gravat a Sudamèrica. Bandes com Los Saicos, Los Yorks o Los Gatos Salvajes reproduïren l'explosió del r'n'r i la psicodèlia de l'època, només que unes quantes desenes de milers de kilòmetres més al Sud dels principals centres creatius.

A Brasil en concret la cosa es posà encara més emocionant. L'arribada dels sons elèctrics s'integrà amb la rica tradició de ritmes autòctons i donà peu a nous sons i melodies, de vegades fins i tot a moviments articulats, com ara el "Tropicalismo". En el cas concret del Tropicalismo (però també en general), els músics brasilers buscaven l'equilibri entre la tradició, els trets identitàris i la modernitat, i en molts casos ho aconseguiren. Serveixi de mostra de tot això el molt reivindicat primer disc d'Os Mutantes (Os Mutantes, 1968), que tot i que a l'època passà sense pena ni glòria, amb els anys es convertí en disc de culte de gent com Kurt Cobain o fins i tot en banda sonora d'un babós anunci de MacDonalds.

En aquesta entrada he penjat un modest (en quant a repercussió i èxit comercial) single de Fabio. No és tan experimental com Os Mutantes, ni tan garatger com Los Saicos, ni tampoc tan melòdic com Los Gatos Salvajes. Però a diferència dels darrers, aquest single és molt funky i divertit, ple d'exclamacions estranyes i d'efectes sonors. Per no parlar de l'efecte provocador del títol "Lindo Sonho Delirante", que són les inicials de la droga psicodèlica per excel·lència (LSD). Jo no em canso d'escoltar-lo!

http://rapidshare.com/files/226627130/fabio-1968.zip.html

El videoclip, psicotròpic a tope:

http://www.youtube.com/watch?v=liu5OUuKixo

DEJAR DE PENSAR

2009-04-27T00:40:00.000-07:00

¿Por qué es malo que jueguen los niños?

Porque si jugasen, no necesitarían juguetes; seguro que se conformarían con saltar a la comba o jugar a policías y ladrones. Es mucho mejor que se aburran viendo cómo se mueven sus juguetes y que se persuadan de que eso es jugar. Así se ven obligados a comprar los juguetes y las empresas pueden seguir produciendo, salvándonos de este modo del paro, es decir, teniendo así nosotros la suerte de perder nuestra vida en un trabajo que sólo sirve para que los niños se aburran. Además, los niños son encantadores; como rompen en seguida sus juguetes, nos hacen el favor de renovar el mercado ininterrumpidamente. Deberíamos aprender de ellos y demostrar nuestro regocijo rompiendo a martillazos el televisor que acabamos de comprar o sobrecalentando el coche todas las mañanas para que se estropee cuanto antes. Sería, desde luego, una solución magnífica para nuestra economía. Pero como nuestra caprichosa cabezonería nos impide hacerlo, son los propios productores, siempre garantes de nuestro bienestar, los que se encargan de que las cosas se deterioren espontáneamente en cuanto caduca la garantía o de suprimir la válvula recargable de los encendedores para que tengamos que tirarlos aunque estén todavía nuevos. ¡Menos mal que piensan en todo para no dejarnos en paro!

(Dejar de pensar, Carlos F. Liria & Santiago Alba Rico, AKAL)

CAN MANTEGA

2009-04-26T11:32:00.000-07:00

Al parc de Can Mantega darrerament hi passen coses estranyes. De bones a primeres, pot semblar un parc barceloní com qualsevol altre, amb els seus jubilats jugant a la petanca, les mares passejant els nens i els gossos passejant els seus amos. Però sota aquesta aparença de normalitat, quan ningú està mirant, al parc hi passen coses.

Fa un temps, quan les ventades que ocasionaren la tragèdia dels nens de Sant Boi, a Can Mantega va caure un pi enorme al bell mig d'un dels carrers que l'envolten. Un pi molt gros, que en cas d'haver-hi hagut algun cotxe aparcat a sota, l'hagués aixafat.

També des de fa un temps, quan passo pel parc, molts matins em trobo amb que algú ha rebentat el vidre d'algun cotxe d'una pedrada o amb un maó. Segurament per robar-ne la ràdio, o el gps, però... És estrany, els afectats són sempre els cotxes estacionats la mateixa vorera on va caure el pi. No n'he vist d'atacats enlloc més del perímetre del parc. Es tracta d'actes vandàlics? De robatoris? D'una ancestral maledicció arbòrea i secreta que fins ara només coneix l'Alcalde Suat?

EL MERCAT DE SANT ANTONI

2009-04-25T11:05:00.000-07:00

Una de les coses que més m’agraden de Ciutat Aparador és el mercat de Sant Antoni els diumenges al matí. Aquests dies s’omple de parades de trastos de segona mà, majoritàriament llibres, revistes, discos i videojocs. Pots trobar-hi de tot: des de best-sellers quasi nous a revistes pornogràfiques de la Transició. Sí, sí, d’aquelles en que homes peluts i amb mostatxo embesteixen a dones igualment peludes. De petit m’hi havien dut amb el meu germà per que poguéssim completar les nostres col·leccions de cromos. És graciós comprobar que allà on ens reuníem amb altres nens per a l’intercanvi de futbolistes i de personatges de Bola de Drac (tot just a la cantonada d’Urgell amb Tamarit) encara ara s’hi reuneixen els nens a canviar cromos. I ara com llavors, els qui tallen el bacallà són els pares dels nanos, més implicats en el “tengui-falti” que els nens i tot. Ara que ja soc gran, quan hi vaig compro sobretot llibres estranys i còmics. Les meves darreres troballes en matèria de llibres han estat joies com el compendi de sexualitat vintage del Dr. Suàrez Casañ, un llibre d’espiritisme del Dr. Jiménez del Oso i el Vocabulari de l’argot de la delinqüència, de Joan J. Vinyoles i Vidal. Són tan barats...!

SEX MUSEUM

2009-04-24T12:28:00.000-07:00

SEX MUSEUM SALA 2, BCN 10/4/2008 Sex Museum són grup veterà que sembla gaudir en aquests moments d’una segona juventut. Començaren fa més de vint anys a Madrid, en un ja llunyà 1985, apuntant-se a l’onada garage que portaven dels EEUU bandes com els Fuzztones o els Chesterfield Kings. Ell pas del temps i l’esgotament els portaren a la disolució a finals dels noranta; fou un lapse de tres anys després del qual tornaren als escenaris reforçats i practicant un rock molt més dur i en la línia de Deep Purple o Black Sabbath que han aguantat fins a dia d’avui. I sonen realment bé, no pot negar-se. A diferència d’altres companys de generació, encara tenen energies per a tocar durant quasi dues hores sense baixar el nivell i el cantant és un tipus que es menja l’escenari. Sembla que per als Sex Museum no passin els anys.

(La ressenya és de fa un any, quan van vindre a tocar aquí. La imatge correspon a la portada d'un fanzine de fa ja força anys, a la seva etapa més garatgera.)

EL CONAN

2009-04-23T00:35:00.000-07:00

Ara que el Raval està impossible de preus i de modernos amb bigoti, es fa necessari allunyar-s'hi cada cop més quan es vol fer un bon beure. La cosa és tremenda: com si fos una bassa d'oli, el procés gentrificador que començà al Born (potser al loft d'algun famós presentador de televisió gay de cara picada?) s'estèn cada dia que passa pels carrers de Ciutat Aparador. Les primeres víctimes en són els seus pobladors, fastiguejats pel creixent preu dels lloguers, però també els qui hi anàvem a veure concerts i a engatar-nos, efecte de l'equiparació dels preus amb Europa per culpa del turisme. Els culpables (si n’hi ha) no crec que siguin ni els guiris ni els modernos, servidor potser faria el mateix en la seva posició. Més aviat acusaria en cas de tenir-ne ganes als responables de l’Ajuntament, especialment a l’Alcalde Suat, obsessionat com està per convertir-la en l’aparador més gran del món.

Lluny de les bufandes tornassolades dels erasmus i dels còctels de preus estratosfèrics del carrer Joaquin Costa, resisteix el bar Prize (C/Floridablanca amb Urgell). A dins t’hi pots trobar un ambient com de guerrilla, quasi de resistència. Vells rockers amb chupes de cuir negres, estudiants sense tants possibles i autòctons del barri de Sant Antoni. En certa manera, la meva primera impressió fou la d’entrar en un bar de nostàlgics de Los Rebeldes i de Los Trogloditas, una mica com l’antic Drugstore de Torrent de l’Olla, només que la música no hi té res a veure: allà hi he arribat a sentir des de Fito a Julio Iglesias, però poques vegades rock. Potser hi hagi anat els dies equivocats! És a cinc minuts del centre, els preus són més assequibles i el porta un cambrer que no fa cara d’imbècil ni pateix del síndrome de venedor de discos (mirar-se per sobre de l’espatlla el client) com molts dels seus homòlegs del centre. Va ensenyar-me’l la meva senyora, només que ella l’anomenava “el Conan” per culpa d’una figura de cartró del cèlebre i hormonat lluitador de fantasia que posen a la porta quan és obert. Tamany quasi real, espasa i tot.

PSYCHEDELIC DANCE PARTY (1969)

2009-04-22T09:32:00.000-07:00

D'alguna manera o d'una altra s'havia de començar aquest blog, així que jo em quedo amb aquesta.

El disc que apareix a la imatge és una recopilació d'algunes de les cançons que Jess Franco usava de banda sonora per a les seves pel·lícules de terror dels seixanta i setanta. Pel·lícules de baix pressupost, produïdes sovint a tres o quatre bandes (i des de diferents països), sovint rodades en la "versió espanyola" i la "versió europea". La segona versió incloïa escenes de pit i cuixa.

Les pel·lícules eren molt dolentes, no hi ha per on agafar-les, però diu Jess Franco que durant els rodatges s'ho passava teta i aprofitava per flirtejar amb les actrius i amb drogues psicodèliques de tota mena. Essent així, ja va valdre la pena.

Les cançons d'aquest disc són inquietants: a estones fan por, a estones sonen quasi erotitzants. Jazz, psicodèlia, pop i fins i tot engrunes de rock, una mena de "guateque" sinistre d'allò més curiós. Tot i que al final segurament no aconsegueixin fer por ni tampoc fer ballar, aquestes cançons són divertides.

http://mza-acid.blogspot.com/2008/06/vampires-sound-incorporation.html