Avui he acabat de llegir-me’l, i val a dir que ha estat una sorpresa. M’esperava una prosa seriosa, més densa, més propera a la gravetat que es presuposa a un premi Nobel de literatura.
I, ep! Amb això no vull dir que no m’hagi agradat, al contrari! El que passa és que no esperava trobar-me amb un retrat de la prostitució madrilenya de la post-guerra d’aquestes característiques, tan per fer riure. Perque per La Colmena desfilen rameres de tots els tipus: víctimes, assassines, caritatives, adolescents; cadascuna d’elles amb la seva història i misèries. En la majoria dels casos, Cela sembla assenyalar-nos que moltes ho fan empeses per la misèria i la fam, però no exclou tampoc les que ho fan per plaer.
Com a retrat d’una època, La Colmena és cruel i tremendista, a estones cínica i tot. Els personatges que hi desfilen són miserables o bé idiotes, i ningú surt de pobre si no és empenyent els seus veïns a les vies. Malgrat narrar-ho tot en una impersonal tercera persona, Cela no aconsegueix desmarcar-se massa tampoc dels seus personatges: a estones sembla que se’n enfoti, a d’altres me’l imagino masturbant-se amb la mà lliure al temps que descriu allò que passa als cinemes quan s’hi fa la foscor.
Imagino que Cela degué de ser un tipus repelent. Hi ha maneres i maneres de descriure la misèria, i la seva em recorda a la de la parada dels monstres de la fira. Tan allunyada de l’humanisme del Candel de Donde la ciudad cambia su nombre!
2 comentaris:
a mi em va agradar moltissim en el seu dia, de fet se la recomano a la gent.
si que es cert que no es genys humanista, però és justament el que fa que el llibre sigui tan fruïble, el fet que sigui tan cabró.
Jejeje, ara ho has dit, la paraula és "cabró"!
Publica un comentari a l'entrada