LA COLMENA Camilo José Cela

Avui he acabat de llegir-me’l, i val a dir que ha estat una sorpresa. M’esperava una prosa seriosa, més densa, més propera a la gravetat que es presuposa a un premi Nobel de literatura.

I, ep! Amb això no vull dir que no m’hagi agradat, al contrari! El que passa és que no esperava trobar-me amb un retrat de la prostitució madrilenya de la post-guerra d’aquestes característiques, tan per fer riure. Perque per La Colmena desfilen rameres de tots els tipus: víctimes, assassines, caritatives, adolescents; cadascuna d’elles amb la seva història i misèries. En la majoria dels casos, Cela sembla assenyalar-nos que moltes ho fan empeses per la misèria i la fam, però no exclou tampoc les que ho fan per plaer.

Com a retrat d’una època, La Colmena és cruel i tremendista, a estones cínica i tot. Els personatges que hi desfilen són miserables o bé idiotes, i ningú surt de pobre si no és empenyent els seus veïns a les vies. Malgrat narrar-ho tot en una impersonal tercera persona, Cela no aconsegueix desmarcar-se massa tampoc dels seus personatges: a estones sembla que se’n enfoti, a d’altres me’l imagino masturbant-se amb la mà lliure al temps que descriu allò que passa als cinemes quan s’hi fa la foscor.

Imagino que Cela degué de ser un tipus repelent. Hi ha maneres i maneres de descriure la misèria, i la seva em recorda a la de la parada dels monstres de la fira. Tan allunyada de l’humanisme del Candel de Donde la ciudad cambia su nombre!