dilluns, 21 de desembre de 2009

LES MALES HERBES #1

Finalment hem aconseguit treure el 1er número de les Males Herbes. Per anar fent boca, la portada. L'editem en Ramon (Revista de Tractors) i jo, amb l'ajuda d'uns col·laboradors fantàstics. A veure com funcionarà la cosa. Aquests dies l'estem distribuïnt, ja anirem actualitzant el llistat de punts de venda. Barcelona: Llibreria Cap i Cua, C/ Torrent de l'Olla 99 (Gràcia) The Monster Museum, C/ Martinez de la rosa 38 (Gràcia) Laie CCCB, Carrer de Montalegre 5 (Centre) Llibreria Watergate, Plaça Vicenç Martorell 2 (Centre) La Central del Raval, C/ Elisabets 6 (Centre) Llibreria Documenta, C/ Cardenal Cassanyes 4 (centre) Llibreria Al peu de la lletra, C/ Calàbria 281 (Eixample) (Link: www.lesmalesherbes.blogspot.com)

diumenge, 27 de setembre de 2009

FEOS, SUCIOS Y MALOS

Ahir vaig veure una pel•lícula que m’havia deixat el meu amic Humphrey, cinèfil de capçalera. Es diu Feos, sucios y malos (Brutti sporchi e cattivi) i és de 1976. Dirigida per Ettore Scola, va guanyar la Palma d’or de Cannes en el seu any d’estrena.
La trama és tremenda: un patriarca que viu en una barraca a les afores de Roma amb tota la família, n’està d’ells fins els nassos. Posseïdor d’un mil•lió de lires, l’home viu amb l’ai al cor per por de ser robat per la seva família i defensa la seva modesta fortuna literalment a punta de pistola. Per si aquesta recança no fos prou, dins la barraca hi ha de conviure amb una dotzena de familiars, i aquesta proximitat propicia els abusos, el sexe prohibit i la violència de tot tipus.
La pel•lícula és una comèdia negríssima, salvatge fins a nivells mai vistos. Pallisses conjugals, pares abusant sexualment de les seves nores, fills que es travesteixen i prostitueixen per guanyar-se la vida, familiars emmetzinant-se els uns als altres… La llista d’atrocitats és inesgotable.
Hi ha qui diu que, passats els anys daurats del neorrealisme, amb tot allò de la dignificació –i denúncia- de les condicions de vida miserables dels “altres italians”, Ettore Scola va grabar un film del de tot passat de rosca. A Feos, sucios y malos també hi apareix gent pobra: “chabolistas” i delinqüents, però cap d’ells és bona persona o sembla tenir un revers humà. Al contrari, són tots una colla de fills de puta i de mesquins. No se’n salva cap. La mirada del director no pretén tranquilitzar la conciència d’aquells espectadors caritatius que es reconforten veient com els pobres, tot i ser-ho, són més feliços i més humans que els rics. Més aviat mostra com unes condicions de vida miserables rebaixen les persones al nivell de les bèsties.

dijous, 24 de setembre de 2009

CONCERTS PERQUE SÍ

Estic ajudant al meu amic Mauri a muntar un petit cicle de concerts gratuïts al centre cívic de les Corts. La idea és fer-ne un cada mes, de bandes que comencin (i s'avinguin a tocar sense cobrar), sense preferències d'estils. La sala és petita, no hi caben més de cent persones, però l'arquitectura modernista del centre cívic fa que sembli el Palau de la Música. Impressiona, de debó!
Vam començar el passat 18 de setembre amb Les Philippes, i la cosa va anar la mar de bé. Ens feia una mica de por que no vingués ningú, però no va ser així. A més a més, Les Philippes van fer un bon concert i van donar un recital de simpatia, són bona gent! El meu amic Mauri i jo vam acabar molt satisfets.
Ara el proper serà el 16 d'octubre i el grup convidat seran Gúdar. Esperem que també sigui un gran concert!
(A dalt, una fotografia artística de Les Philippes. Al concert van venir vestits de persones normals).

dissabte, 19 de setembre de 2009

FACTORS DE RISC

L'altre dia m'explicaven una cosa que va fer-me gràcia.
Es veu que a l'ambulatori d'una petita ciutat industrial del Vallès Oriental, les autoritats sanitàries locals van decidir començar amb la campanya de vacunacions contra la grip corrent, la de cada any. Segons diuen, en previsió de que en breu calgués fer-ho contra la “Grip A”, no fos cas que les campanyes de vacunació de les dues modalitats de grip coincidissin i l'ambulatori no donés abast.
La previsió i racionalitat organitzativa d'aquest ambulatori van menystenir, però, un petit detall: les vacunacions s'injectaven al costat mateix del mòdul on s'hi estaven les embarassades, factor de risc com tothom sap de la malaltia de moda aquesta temporada. En assabentar-se que, allà mateix -al seu costat!-, s'hi estava vacunant contra la grip uns vells, alçaren la veu i les mans contra metges i metgesses. La divertida confusió d'una vacunació contra la grip corrent amb la d'una vacunació contra la “grip A” va fer que moltes perdessin els papers. El desenllaç poden imaginar-lo: la policia va haver d'intervenir perque allò no acabés en una batalla campal entre ancians, penya en bata blanca i embarassades.
Amb la grip A ha passat un fenomen curiós: s'han ajuntat la sequera de noticies de cada estiu amb la tendència a l'alarmisme dels mitjans de comunicació. I el personal, que es mira els “partes” de la tele com qui va a missa, vivint terroritzat com mai per la nova Pesta Negra.

diumenge, 9 d’agost de 2009

SOPARS D'ESTIU

Tot just fa una setmana vaig acabar fent cerveses a aquest bar del Raval. Malgrat les aparences de la foto, el menaven una parella –matrimoni, crec- de marroquins d’allò més simpàtics. Es preparaven pel Ramadà, o l’estaven fent, els detalls no els recordo massa bé.
Hi havia un vell de color blanc fent un café amb llet tot sol i en silenci en una taula del fons. A mi va fer-me venir al cap en Herbert de la sèrie Family Guy, l’home de “te voy a dar una bofetada en el pene, jovencito”, però no sé ben bé perquè...
També hi havia un tipus que s’assemblava mala cosa a en Gaddafi, però que a l’hora de la veritat va mostrar-se com un mercader de bona pasta. La resta fèiem cerveses o fumàvem una pipa d’aquestes estranyes, tan tradicionals a l’altra riba del Mediterrani.

dilluns, 3 d’agost de 2009

AL ADAMSON

Hi ha una botiga que sovintejo molt a Creu Coberta on venen pel·lícules de segona mà a preus molt interessants. Una de les darreres adqusicions va ser Nurse Sherry / Black Vodoo (la pel·lícula té dos títols, potser un fos per la versió “cristiana” i l’altra per la versió nudie). L’havia dirigit un tal Al Adamson, i la portada era prometedora: una enfermera mamelluda tota tacada de sang.
Després, a casa, el visionat va ser insuportable. De debó. No hi passa res. Gairebé una hora mitja de pel·lícula que podria sintetitzar-se en quinze minuts de metratge, la resta és palla. A tall d’exemple, quan la càmara grava el recorregut sense incidents i de quatre minuts d’una ambulància fins a cotxeres, o de gent que camina i mira cap a tots costats sense que tampoc els passi res. La banda sonora és absolutament passada de rosca, com de pel·li de vampirs de la Universal (i estem parlant d’una pel·lícula dels setanta!), i dels efectes especials és millor no parlar-ne. No la mirin, és una porqueria absoluta sense cap gràcia, és pobra fins i tot a l’hora d’ensenyar tetes.
Després, però, sense explicar-me com algú tan inepte pel cinema com Al Adamson havia estat capaç de convèncer algú per a que li pagués la pel·lícula, vaig buscar-ne el seu currículum per internet. I voilà! Quin historial...
L’home s’ho havia pagat gairebé tot ell, filmant pel·lícules de sèrie Z sense cap pretensió artística, centrant-se sempre en els gèneres més comercials: terror, western, blaxplotaition, erotica, etc. Al final de la seva vida, cap els vuitanta, l’home va cansar-se d’això i va dedicar-se als negocis immobiliaris. No s’estranyin: la qüestió era –i sempre va ser-ho- fer calés, i com més millor.
Però el millor d’Al Adamson és la manera com va morir, més macabra que qualsevol de les seves pel·lícules, pròpia del més pertorbat dels contes d’Edgar Allan Poe. Després d’un parell de setmanes desaparegut, la policia va decidir entrar al seu domicili per veure si li havia passat res. Registraren la casa de dalt a baix, fins que finalment el trobaren enterrat dessota el yakuzzi que s’estava construïnt. Una trifulca de diners amb un manobre de mal caràcter, va saber-se després...

diumenge, 2 d’agost de 2009

LA BANDA TRAPERA DEL RIO

Ara ja fa vora d’un parell de mesos vaig anar de concerts a Cornellà. Eren les festes de segona pasqua, o les municipals, o unes d’altres agafades per la patilla, tant se val. Hi tocaven La Banda Trapera del Rio, que els entesos qualifiquen com la primera banda de punk d’Espanya (el seu primer disc és del ’77 o del ’78 i és tot brutor i rock’n’roll). Més de trenta anys després, els tios estan a tope i van tocar els clàssics de sempre: La regla, Barcelona ciutat podrida, Curriqui de barrio, etc., només que sonant més hevies que no pas punks, però ja ens va estar bé. Vaig anar-hi amb els amics Humphrey i l’Alberto, el primer dels quals té gràcia perquè treballa amb el baixista de la Trapera, un tal “Pujades” al qui des del moment en que va entrar a la banda van anomenar “Subidas”. El millor de tot però, va ser l’ambient. I alto! No perquè fos molt bo ni dolent, que tampoc; sinó perquè pel fet de tocar a la plaça del poble, el concert va congregar una heterogènia munió de punks, heavies, iaius, famílies amb nens, yuppies, catòlics esbravats i sudamericans amb cara de circumstàncies.

(Aquest era el cartell no oficial del concert, la referència als Sex Pistols i a la conilla mare també té gràcia).