El veí del costat és un vell de rutines estables: quan fa bon temps li encanta sortir al balcó a mirar a veure què passa. Quan surto a regar les plantes o a mirar mosses i me’l trobo, cobert sempre amb una samarreta d’aquestes que en diuen “imperio”, ens saludem discretament amb gruny. Admiro aquestes coses de la gent gran, jo també m’hi passaria les tardes senceres, assegut a una terrassa, mirant com desfila la gent i fent safareig.
És un vell i és un senyor, d’aquests que durant el dia vesteixen sempre de pantalons de trajo i amb la camisa per dintre. I la seva senyora és rossa, i això a certes edats i latituds diu molt d’un cert estatus social. Ah! Abans que se’m oblidi: és també el president de la comunitat de veïns, això ho sabem des del primer mes.
És una experiència curiosa compartir un viatge d’ascensor amb ell. Té una mena de tic que ni en Quim Monzó, no pot estar-se de fer “hum” mentre és en silenci. I ho fa molt sovint i amb molta regularitat, més i tot que amb la que respira. A la meva senyora i a mi al principi se’ns escapava una mica el riure i evitàvem pujar a l’ascensor amb ell.
És un vell trist, però. Fa un parell d’anys el seu fill va marxar cap a Salou i ja no en va tornar, ni mai n’han sabut res més. Això va explicar-nos’ho la dona un dia al ascensor, tota trista, sense donar gaire més detalls.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada