diumenge, 27 de setembre del 2009

FEOS, SUCIOS Y MALOS

Ahir vaig veure una pel•lícula que m’havia deixat el meu amic Humphrey, cinèfil de capçalera. Es diu Feos, sucios y malos (Brutti sporchi e cattivi) i és de 1976. Dirigida per Ettore Scola, va guanyar la Palma d’or de Cannes en el seu any d’estrena.
La trama és tremenda: un patriarca que viu en una barraca a les afores de Roma amb tota la família, n’està d’ells fins els nassos. Posseïdor d’un mil•lió de lires, l’home viu amb l’ai al cor per por de ser robat per la seva família i defensa la seva modesta fortuna literalment a punta de pistola. Per si aquesta recança no fos prou, dins la barraca hi ha de conviure amb una dotzena de familiars, i aquesta proximitat propicia els abusos, el sexe prohibit i la violència de tot tipus.
La pel•lícula és una comèdia negríssima, salvatge fins a nivells mai vistos. Pallisses conjugals, pares abusant sexualment de les seves nores, fills que es travesteixen i prostitueixen per guanyar-se la vida, familiars emmetzinant-se els uns als altres… La llista d’atrocitats és inesgotable.
Hi ha qui diu que, passats els anys daurats del neorrealisme, amb tot allò de la dignificació –i denúncia- de les condicions de vida miserables dels “altres italians”, Ettore Scola va grabar un film del de tot passat de rosca. A Feos, sucios y malos també hi apareix gent pobra: “chabolistas” i delinqüents, però cap d’ells és bona persona o sembla tenir un revers humà. Al contrari, són tots una colla de fills de puta i de mesquins. No se’n salva cap. La mirada del director no pretén tranquilitzar la conciència d’aquells espectadors caritatius que es reconforten veient com els pobres, tot i ser-ho, són més feliços i més humans que els rics. Més aviat mostra com unes condicions de vida miserables rebaixen les persones al nivell de les bèsties.