Algú recorda la història del vestit nou del emperador? Aquella que parla d’un governant tan ximple que, essent enganyat pel seu sastre, va sortir a desfilar despullat davant dels seus súbdits. Com que el sastre havia dit que el vestit era només visible per les persones intel·ligents, per por a semblar menys que la resta, ni l’emperador ni cap dels seus cortesans s’atreví a insinuar que tot era una farsa.
Amb el Sònar em passa una cosa semblant: per molt que m’ho disfressin de modernitat, jo no m’ho empasso. Des de quan un dj és un “artista”? Sius-plau, parlem d’algú que punxa música feta per altra gent, seria com dir que un conductor d’autobusos és un gran enginyer industrial. O allò de “música avançada”, què vol dir? A poc que es faci un petit esforç, es veurà que la música electrònica no és cosa nova ni recent; és més, les seves arrels s’enfonsen a la dècada dels seixanta, com la majoria de branques del rock actual. I quan es parla d’un “públic intel·ligent”? Va, home, va! Si dur pentinats estranys i barrets estrafolaris fa que se’t consideri una persona intel·ligent, llavors donem-li un Nobel a la Duquesa de Alba, que ja n’ha fet prous mèrits.
Trobo que l’electrònica és, tret de grans excepcions, música de ball i poc més, insuportable d’escoltar assegut en una cadira i sense anar drogat o begut. Música de rentadores, melodies de canvis de marxa. Que des de fa anys l’Ajuntament de Ciutat Aparador s’entesti en promocionar i afavorir el Sònar no m’estranya, però. És comprensible dins la seva política de promoció turística de la ciutat a l’exterior, compatible cent per cent amb l’etiqueta de falsa modernitat i capital de les aparences. I de tant repetirnos-ho, aquí ens ho acabem creient.
0 comentaris:
Publica un comentari