EL TOUR DE FRANÇA

Abans que res: m’agrada veure carreres ciclistes per la tele. Ho avanço per defensar-me de l’opinió popular majoritària que dicta que, en matèria d’esports, el ciclisme és el més avorrit de tots. Jo en guardo un record entranyable de la infantesa, d’aquelles tardes caluroses de mes de juliol, tancat a casa dels avis fent migdiades davant la televisió amb el Tour posat. I sempre ens despertàvem a l’últim quilòmetre, quan els crits del locutor pujaven de to, a punt per veure el desenllaç de cada etapa.

Fins aquí les babes, ara el català emprenyat. Saben quant s’ha de pagar a la organització del Tour per que l’etapa acabi a la teva ciutat? Uns quants mil·lions d’euros, més de dos i més de tres, sense comptar amb les despeses d’organització i de trànsit i de tot plegat. Però calia fer-ho, com la pel·lícula del Woody Allen: els estiuejants demanen aquestes coses. Venir a aquesta ciutat és com visitar un plató gegant de televisió, sempre hi passen coses!