La primera vegada que el vam veure, vam entrar-hi una mica a l’aventura. “Sembla un bar de mariques de quaranta anys”, li vaig dir al meu amic A., essent aquesta apreciació més un alicient que no pas un impediment. Estava a la cantonada de Roses amb Joan Güell, i encara hi és.
Per dins és una capsa de sabates, de tan diminut. La decoració és molt femenina, plena de cucades d’aquelles que a mi ni fú ni fà, però que a la meva senyora li encanten. M’estic referint a detalls com ara senefes fetes amb botons a la paret, madelmans als prestatges o pastilles de sabó de mans contra el mal d’ull.
Els pros? De molt de pes, ultrapassen de llarg els contres. De fet, estem parlant d'un dels bars que més m'agraden de Ciutat Aparador! Uns preus d’allò més raonables, una cambrera que és un sol en quant a discreció i amabilitat i una certa flaire com de tresor inesperat, de petit secret.
Els contres? Sens dubte, els aguanta-barres. Gent que consumeix les seves hores en remull escoltant converses alienes. Mal assumpte si tenies pensat deixar-ho amb la parenta en aquest bar; ells hi seran quan vosaltres hi arribeu, desaprovant-ho tot amb els seus silencis i mirades de reüll.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada